CASA DE LA CARITAT                                                                                    

“Jo treballava a la Casa de la Caritat. La ciutat s'estava transformant i deien que era una de les més bullicioses que existien. Carrers atapeïts de gent, que vivia amuntegada en uns carrers difícils de transitar, sense higiene, ni aliment gairebé... malalts a tot arreu, famílies que treballaven tot el dia i ni tan sols així se'n sortien... nens, dones, homes...tothom treballant en aquelles fàbriques que anaven ocupant terreny. Obrers, consignes, malestar.... els nous amos, burgesos que s'enriquien a costa de tots ells... Intentàvem ajudar tanta gent com podíem. Organitzàvem balls per recaptar diners i creàvem enllaços de solidaritat, però era impossible arribar a tothom.

Allà vaig conèixer el Joan, ja de gran, un home que sempre havia vist turmentat. La seva família vivia aquí des de feia generacions. Sempre m'explicava la seva història, plena de sofriment i lluita. S'havia quedat ancorat en el passat i repetia sempre les mateixes consignes. Aquesta és la història de la seva família.”

 Grup d'obrers d'una fàbrica d'estampats 

Clica aquí per veure  la següent parada

LA FÀBRICA BONAPLATA

A la nit del 5 al 6 d’agots de 1835, rius de gent recorregueren els carrers de la nostra ciutat, tots armats amb el que podien, fusells, sables, pals, pedres... Aquest fou l’any de les bullanga,  un any en el que molts convents, esglésies, ermites...foren cremades. Però aquella nit, el vapor Bonaplata també en va ser víctima. La fàbrica fou assaltada i incendiada reduint-la pràcticament a cendres, els danys s'acostaren als 135.000 duros.

Joan deia que aquí quan era jove hi havia una gran fàbrica de vapor...la primera de tot l'estat. La Bonaplata era coneguda com El Vapor i la van fer cremar tant, fins que va desapareixer. Ell va participar en la famosa bullanga del 1835, i sempre em va dir que si pogués, ho tornaria a fer.

Faltava feina, els jornals no arribaven per a res i les dones i nens havien de treballar per aportar el què poguessin. Amb unes condicions de treball tant dures, sense un salari que els compensés, només va caldre una empenta: els fabricants, que els pagaven per peça feta, van voler allargar la mida del teixit.

En un ambient on els ànims estaven exalçats per la guerra carlina i les anteriors bullangues, l'antimaquinisme va quallar. El problema era que, sense les màquines, tampoc hi havia llocs de feina...”

   La crema de la Bonaplata. 1835

Clica aquí per veure  la següent parada

CASA-FÀBRICA DELS GERMANS MARGAROLA

“M'explicava que el seu besavi, Pere Muns, era un dels que treballà a la Margarola, quan era una fàbrica d'indianes. Els voltants eren camps, perquè per assecar les teles es necessitaven grans extensions i als afores de Barcelona, a Sant Martí de Provençals i Sants, també n'hi havia. Els antics horts deixaven lloc als prats d'indianes i a les fàbriques, i la ciutat de traçat medieval es desdibuixava.

Les fàbriques d'indianes es multiplicaven però cal dir que el què tenia d’especial la Margarola és que va ser una de les iniciadores de la filatura del cotó a l'estat, juntament amb els Canaleta. Més endavant, cap el 1779, es construí una gran casa-fàbrica, i els telers creixien en nombre, juntament amb els seus treballadors.

Ell va treballar amb l'Erasme i, qui li anava a dir que després de veure'l d’aprenent aquí, tintant indianes, acabaria fundant la seva pròpia gran fàbrica uns carrers més enllà...”

   Gravat d'estampador a una fàbrica d'indianes

Clica aquí per veure  la següent parada

Per poder arribar al següent punt de l'itinerari i seguir la història de la Família Muns hauràs de resoldre un petit problema que han tingut alguns dels obrers que treballen a la Margarola. Resulta que de camí a la casa-fàbrica d'Erasme de Gònima un dels cavalls que tirava dels carros que portaven els materials necessaris per a la fabricació d'Indianes es va asustar, i va desaparèixer carrer avall, deixant el camí ple de materials.

Entre aquests materials es trobava una carta dirigida a Erasme de Gònima molt important. Sense aquests materials ni la carta, els obrers no podrán arribar a la fàbrica, i per tant necessiten de la teva ajuda per per trobar tots els objectes. Hauràs de trobar tots els objectes perduts al llarg del camí, els quals s'han transformat en petits codis Qr. Es poden trobar amagats a qualsevol banda, i alguns seran un poc difícils de trobar, però segur que no tindràs cap problema amb tot el que has après de les indianes al llarg de l'itinerari. 

I recorda! és molt important que trobis la carta amb la direcció de la fàbrica, perquè sense ella no podràs arribar a la Fàbrica d'Erasme de Gònima ni tampoc seguir la història de la família Muns. 

Molta sort! 

CLICA AQUÍ PER VEURE EL MAPA: Objecte 1.jpg (55174)

FÀBRICA ERASME DE GÒNIMA

“Aquell Erasme de qui us parlava, que havia treballat amb el seu besavi a la Margarola, va esdevenir un dels personatges més importants del moment. Aixecà aquesta gran fàbrica, es feu construir un palau i també va fer construir cases per als obrers.

Era una gran fàbrica de pavellons, diferent a les cases-fàbrica com la Margarola. Els pavellons, de gran longitud, tenien la finalitat d’aprofitar la llum natural però tenien poc futur dins el recinte de la ciutat. Estava composada per tres plantes, amb esgrafiats variats a la façana principal, i comptava amb un taller de maquinària. Tenia capacitat per a 800 operaris, tots compassats per un campanar octogonal que els regulava la jornada.

La fàbrica va anar creixent i quan l’Erasme va morir el 1821 va passar al seu nét, Erasme de Janer i de Gònima, que va seguir amb l’empresa familiar i va fer diverses reformes i operacions urbanístiques, seguint l’estela del seu avi. Va ser llavors quan la família d’en Joan Muns es traslladà a les cases de veïns per a proletaris i començaren a treballar a la gran fàbrica dels Gònima”.

ENIGMA: Aquest gravat il·lustra la sortida dels treballadors de la fàbrica d'Erasme de Gònima. Sabries esbrinar des d'on es fa dibuixar i on es troba aquesta entrada a la fàbrica? 

Clica aquí per veure  la següent parada

    EL PALAU D'ERASME DE GÒNIMA

“I aquí tenim el palau de n’Erasme de Gònima. Les condicions de vida de la burgesia industrial eren tant diferents de la del proletariat que es podria parlar de dos móns paral·lels.

La burgesia era la propietària dels mitjans de producció, del capital, de les primeres matèries i de les fonts d’energia i podien obtenir guanys de la iniciativa privada, a diferència dels obrers. La família es va convertir en la base de la burgesia, i amb el matrimoni s’asseguraven la continuïtat de la nissaga i dels béns.

Es podria dir que la majoria feia gala del seu poder mitjançant l’habitatge i la indumentària. La mansió o palau era el símbol del seu poder econòmic així com la decoració i mobiliari; amb la roba la ornamentació també feien gala del seu estatus social. 

La vida social era molt intensa i era molt important relacionar-se al teatre, l’òpera, als passejos...  També es reunien en clubs, casinos i cafès, i allà xerraven de política i feien negocis”

"Una anècdota molt curiosa que el Joan em van arribar a contar, i el que confirma que Erasme era un home amb caràcter i d'idees fixes, és la del  campanar que es va fer construir a sobre del seu palau.  Erasme va voler aixecar un campanar a sobre del seu palau i així evidenciar el seu poder. Tindria un rellotge i una gran campana, essent l'únic privat d'aquestes característiques en tota la ciutat. Les autoritats no li volien permetre construir, així que se les va enginyar per aconseguir-ho. Utilitza les seves influències per a què, en 1802, el rei Carles IV visitàs el seu palauet. Es diu que cobrí tot el sòl amb les seves famoses indianes i  complimentà al rei amb totes les atencions possibles per aconseguir el seu propòsit: que li concedís permís de construir el seu campanari. Dit i fet: el permís li fou concedit i no sols una campana, sinó dues que hi va poder col·locar: una de 33 quilats per a les hores i una altra de 20 per a anunciar els quarts, passant a dominar els seus repics a tot el barri. Tothom podia sentir aquelles campanes, fins quasi bé aquells que vivien propers a les rambles".  

             Campanar del palau d'Erasme de Gònima. s.XIX

         (Actualment inexistent. Fou destruit durant la guerra civil)

Clica aquí per veure  la següent parada

 LES CASES OBRERES

“Aquestes són les cases que va fer construir n’Erasme de Gònima al costat de la seva fàbrica. En aquella dècada era normal voler lligar l’obrer al lloc de treball per l’auge de fàbriques. En Joan i la seva família es van traslladar aquí, ja de gran i a desgrat, quan ja feia anys que ho regentava el nét del fundador. Tot i la revolta, el seu destí i el de la seva família seguia sent el mateix. Les generacions d’obrers i senyors se succeïen.

Bé, salta a la vista la diferència en les condicions de vida que duien els Muns i els Gònima. Els Muns, com la resta d’obrers, només tenien la seva força de treball, que venien a canvi d’un salari. Un salari que tot just arribava per pagar el lloguer i comprar aliment, havent fins i tot incorporat, els salaris dels nens. La dona, mare i mestressa de casa, feia també un munt d’hores, per un salari inferior al de l’home.

Els habitatges eren petits, mal il·luminats, humits, bruts, amb poca intimitat i amb latrines compartides. Hi vivien, avis, pares, fills, néts...  La higiene era difícil i escassa, tot i que amb l’ús del sabó, els contagis van minvar una mica.

Respecte l’alimentació, s’havien de conformar amb llegums, una arengada, sardina o tros de bacallà a la setmana i despulles de porc. El salari no els arribava per a més, i les jornades ja eren prou llargues, fins i tot de 14 hores!”

Nosaltres els miravem d’ajudar des de la Casa de la Caritat, però era impossible arribar a tothom. El malestar era creixen i era totalment comprensible...poc a poc anava quallant una consciència de classe, i creaven enllaços de solidaritat mitjançant les mútues o societats d’auxili mutu amb la finalitat d’ajudar els obrers en situacions de malaltia, accident o vellesa... si no fos també per ells, no sé què hagués passat....el què està clar és que tant la burgesia com l’Estat descuidava els seus interessos.”

                                Reconstrucció d'un habitatge obrer al mNACTEC

Clica aquí per veure  la següent parada

      FÀBRICA LA PALOMA

“Passat uns anys, el 1845, s’obrí una altra casa-fàbrica, la de Josep Comas: una fàbrica de maquinària industrial. Tot i ser una casa-fàbrica i representar un model que no prosperà per la manca d’espai dins la ciutat, ens trobem davant un nou tipus de fàbrica.

En poc temps s’havia passat de teixir a mà amb l’ajuda dels teles, a una gran concentració de màquines què no paraven d’augmentar. El vapor es generalitzà i empreses com la d’en Comas apareixeren.

Eren uns anys moguts al sector tèxtil i els Muns també van participar del moviment vaguístic contra de les selfactines, unes màquines què feien innecessària part de la mà d’obra i que els obrers veien com una amenaça. Es desencadenaren actes ludites i s’incendiaren fàbriques com la de Pere Arnau, una mica més cap abaix, i es destruïren les fàbriques de filar modernes. Les millores què es produïen eren a nivell de producció i maquinària, però les condicions de vida dels treballadors no variaven. Els ànims del proletariat, per les males condicions laborals s’anaren escalfant i deu anys més tard es produí la primera vaga general a tot l’estat.

A partir d’aquest moment, i cap al tercer terç del segle XIX  s’inicià el què s’anomena segona revolució industrial quan van aparèixer noves fonts d’energia i les fàbriques es situaren als afores de la ciutat, però aquesta ja és una altra història...”